Del
llibre de cavalleries a la novel·la cavalleresca
La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals.
La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”.
El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que a l'hora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així:
LLIBRE DE CAVALLERIES
Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants...
Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics...
La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana
El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica
La novel·la és un gènere idealitzat per tal com s’oposa a la realitat, i aquesta és una de les claus que ens permet entendre el seu èxit com a tal. La novel·la es forjà, a l’Edat Mitjana, a partir del roman. El protagonista, a diferència de l’heroi èpic que estava lligat a un destí col·lectiu (Roland, Mio Cid) és molt més independent. El viatge, l’aventura i l’amor seran els seus ingredients principals.
La llarga tradició iniciada amb les obres narratives d’inspiració artúrica va derivar cap als llibres de cavalleries, que tingueren un èxit notable fins al segle XVII, com ho demostren les crítiques de Cervantes. El cicle del Graal o la Vulgata serà un dels més destacats conjunts d’obres d’aquest gènere. A Catalunya la matèria de Bretanya arribà d’hora, a les acaballes del segle XII, i està ben representada per obres com La faula de Guillem de Torroella (1345-1379) o el Blandín de Cornualla anònim datat entre les acaballes del segle XIII i començament del XIV. L’Amadis de Gaula o el Palmerín d’Anglaterra seran el sostre d’aquesta mena de narracions que, com les pel·lícules actuals, generaven “seqüeles”.
El llibre de cavalleries evolucionarà cap a la novel·la de cavalleries, que a l'hora desembocarà en la novel·la moderna. Hom coincideix a admetre una sèrie de diferències entre llibres de cavalleries que podem presentar així:
LLIBRE DE CAVALLERIES
Apareixen elements meravellosos com ara dracs, serps, nans, gegants...
Els personatges tenen unes qualitats i capacitats inversemblants: força descomunal, poders màgics...
La situació geogràfica és desconeguda, irreal, exòtica i llunyana
El temps és remot i l’ambient de fantasia, somni, misteri i fetilleria contribueixen a crear una situació anacrònica
NOVEL·LES
CAVALLERESQUES
Absència
d'elements meravellosos
Els
personatges són de mesura humana
Els
espais són coneguts i localitzables
Els
temps són pròxims, immediats
Tot plegat, fa que la novel·la cavalleresca tingui un caràcter de gran realisme o versemblança. És el primer que captiva del Tirant. La versemblança s’aconsegueix, en bona mesura, gràcies al llenguatge. La prosa cavalleresca obre un lloc important al llenguatge planer i a la parla popular i col·loquial, com la que fa servir l’emperadriu o Plaerdemavida, que utilitzen tons i expressions impensables en les corts i entre els dignataris d’un llibre de cavalleries. El llenguatge s’alimenta de la ficció literària i viceversa. Hom creu que entre els cortesans i nobles del segle XV s’adreçaven parlaments cultes i “retoricats” com si d’un joc es tractés. Això també formava part de la simbiosi entre literatura i realitat que es vivia aleshores.
VALERIÀ C. LABARA I BALLESTER, dins Tirant lo Blanch
, de Joanot Martorell, Ed. Mc Graw Hill, Barcelona 1998 (pàgs. 18 a 25)
