Ramon LLULL- Comentari de la sisena estrofa del Cant de Ramon
Són creat e ésser m'és dat
Són creat e ésser m'és dat
a servir Déu que fos
honrat,
e són caüt en mant
pecat
e en ira de Déu fui
pausat.
Jesús me venc
crucificat,
volc que Déus fos per
mi amat.
L'estrofa
sisena és una de les més interessants
del poema, perquè si el Cant de Ramon
explica: a) la conversió de Llull, b) les conseqüències que
aquesta tindrà -decisió de dedicar la seva vida a la religió i a
convertir infidels i tornar al bon camí els cristians desviats-, i
c) els desenganys obtinguts en aquesta santa missió; en aquests sis
versos, Llull afirma la validesa d'una
ciència a la qual dedicà la seva vida, esdevenint així estrofa i
ciència, punts culminants del poema i de la seva activitat,
respectivament.
La
cobla o estrofa consta -com
la resta- de sis versos masculins octosíl·labs, monorims en
consonància (-at). La xifra de sis (múltiple de tres) no és casual
o fruit d'un capritx, sinó que respons a la importància que dóna
Llull
al nombre de tres com a expressió de la presència de la Trinitat en
tots els éssers.
Respecte
al ritme, excepte en el quart vers, l'accent de màxima intensitat
recau en la quarta síl·laba,
cosa que ens porta a comentar que Llull no té excessiva cura dels
aspectes formals -el ritme tampoc és regular en la resta del poema-
com també es veu en l'ús
d'unes rimes no pas gaire complicades, i d'un lèxic força senzill
-manca d'ornamentació, d'adjectius...-.
Ara
bé, la forma escollida per al poema sí que s'adequa perfectament a
la finalitat que espera obtenir-ne: l'estrofa és una perfecta
construcció paral·lelística: en el primer vers ens parla de com ha
trobat -sabem per
altres textos que Déu li inspira l'”Art” al Puig de Randa- un
nou saber i en el
darrer vers s'hi ratifica explicant que Déu li ha donat aquest saber
que és la seva ”Art”. Gràcies a aquesta ciència, que refon
tots els sabers de l'època,
que resol tot tipus de qüestions religioses, i que passa per
diverses redaccions i títols al llarg de la seva vida, els homes
(hom en el poema) que
la utilitzin podran conèixer
la veritat i destruir la falsedat, i els sarraïns, tàrtars (poble
pagà), jueus i molts bojos
(mant orat), seran
batejats. De fet, és una estrofa que podríem llegir començant pel
final: el primer i darrer vers signifiquen el mateix. Més semblances
entre el primer i el darrer vers: el verb en forma personal és el
darrer mot de cada vers, i els dos són els verbs principals de la
cobla (sintàcticament, pot
i seran batejat també
són principals), saber
comença a cada vers la
tercera síl·laba, i els dos versos tenen com a conseqüència dos
versos (és a dir, el primer té el segon i el tercer, i el sisè té
el quart i el cinquè), una manera més d'insistir en la importància,
de què parlàvem al començament, que l'Art té per a Llull. Ja
només ens resta per comentar l'enumeració que hi ha (sarraïns,
jueus...), la consideració de
la falsedat com a cosa física que es “pot” destruir, el paper
destacat de Llull en l'estrofa -no podia ser menys, pel caràcter
autobiogràfic que té el poema-, l'absència d'adjectivació
-veritat i falsedat
són substantiu neutres encara que procedents d'adjectius-, i
l'afirmació contundent que suposa aquesta estrofa dels poders de
l'”Art” pel seu caràcter de do diví.
