A l'alba: el tema de la separació dels amants forçada per la sortida del sol, present a la poesia dels trobadors i a totes les literatures i a totes les èpoques (recordem l'escena de la separació de Romeo i Julieta després d'haver passat la nit junts), agafa a la cançó de Luis Eduardo Aute un to més tràgic. Aute escriu la cançó dies abans de l'execució pel règim de Franco, el 27-9-1975, de cinc presos (l'última execució franquista).
Al alba
Si te dijera, amor mío,
que temo a la madrugada,
no sé qué estrellas son éstas
que hieren como amenazas
ni sé qué sangra la luna
al filo de su guadaña.
Presiento que tras la noche
vendrá la noche más larga,
quiero que no me abandones,
amor mío, al alba,
al alba, al alba.
Los hijos que no tuvimos
se esconden en las cloacas,
comen las últimas flores,
parece que adivinaran
que el día que se avecina
viene con hambre atrasada.
Miles de buitres callados
van extendiendo sus alas,
no te destroza, amor mío,
esta silenciosa danza,
maldito baile de muertos,
pólvora de la mañana.
Rosa León també la canta:
I José Mercé, també:
