videocreacions-literaries-desolacio
musicaDePoetes
edu365.cat-El pi de Formentor
La_Balanguera_i_Lo_pi-de_Formentor_comentats_per_alumnes
La Balanguera
Els grecs foren plenament conscients que
la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura
mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores,
sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels
humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en
un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes
tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Tànatos
(“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria
identificat amb el sinistre personatge de la dalla.
A Roma, les Moires foren rebatejades com
a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El
seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia,
respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort.
Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1909, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.
Les Parques també rebrien el nom de
Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu
fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la
data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual
que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat
es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí
es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs,
fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el
terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que
l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”,
és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb
l’enuig que ara implica aquest verb.
http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2013/11/
