Català de 1r de BATXILLERAT de l'Ins. Montgrí: de gener 2014

Com un puny
Raimon (1973)

Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:

"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".

Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort

jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.

Com un puny Raimon

Mètrica-de-"Com-un-puny"-de-Raimon

Falconeria de Narcís Comadira

Ara sóc un falcó i sobre la mà m'aferro del meu senyor.

Respiro l'aire net del matí i l'olor del vellut i les martes,
la suor dels cavalls, el fenc penjat, els vapors que pugen de la terra.

Herbes i flors menudes, tapís gemat que veuré des de dalt, quan en cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,el rierol, la llebre esmunyedissa.

I els cavalls, els gossos i el senyor, amb els seus cavallers i el falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits, repartits sobre el prat...

Ara el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa, flairosa de llentiscle (el meu senyor és poeta), mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.

Jo em sento emperador, enfilat a la mà del senyor, amb la meva caputxa de cuir plena de cintes.

Hi ha moviment, xivarri, renills i piafar,i els mossos de canilla que deslliguen i aquissen els gossos.

Ja s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga, vol una llebre grossa, flairosa de llentiscle (jo també sóc poeta).

El cor em bat amb força.

I ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor del món i de la gent.

Tots a dins del meu cercle, pendents de mi, esperant com em perdo i retorno,
com el vol es va cenyint, calcula, veu la llebre temorenca.

Els ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen i un vertigen dolcíssim m'aclapara.

Cel i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell esquerpa de la llebre.

No veig res, una força se m'endú cap avall, cap al pou del no-res, i baixo com un llamp.

¿Per quina voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils mouen les meves ales, quin foc pot escalfar tant la sang del meu cos?
Ara, a les urpes, ja tinc la llebre morta, olorosa de terra i de llentiscle.

Tot s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.

El falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...

Riurà el senyor amb els seus amics; després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes, em sentiré ridícul.

Allò que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!

Falconeria de Narcís Comadira (DOC)

Falconeria de Narcís Comadira (PDF)

Joan Alcover: "Desolació", cantada per M. M. Bonet., i "La Balanguera"

musicaDePoetes

La Balanguera

Els grecs foren plenament conscients que la vida penja d’un fil. Així ho exemplificaren amb la figura mitològica de les Moires. Es tractava de tres germanes filadores, sovint d’aspecte tenebrós, que teixien el destí dels humans. Cloto desfeia el fil de la vida; Làquesi el recollia en un rodet; i Àtropos (“la inevitable”) el tallava amb unes tisores. L’ordre era executat per un geni alat anomenat Tànatos (“mort”, d’on tenim tanatori), que posteriorment seria identificat amb el sinistre personatge de la dalla.

A Roma, les Moires foren rebatejades com a Parques amb una sèrie de variacions respecte a les gregues. El seus noms eren Nona, Decima i Morta, i cadascuna presidia, respectivament, el naixement, el matrimoni i la mort.

Aquesta última es convertiria en la Parca per antonomàsia que ja trobam en l’himne oficial de Mallorca, La Balanguera. El 1909, el seu autor, Joan Alcover, es va inspirar en una coneguda cançó popular illenca on apareix un personatge femení, el nom del qual podria venir del francès Boulangère (“fornera”). En la nova versió, la Balanguera es convertiria en una vella filadora revestida del caràcter mític de la seva homòloga clàssica. Alcover, però, que patí de prop moltes pèrdues familiars, s’allunyà de la idea de la mort de la Parca llatina. Optà per una d’optimista que teixeix el futur esperançador d’una pàtria.

Les Parques també rebrien el nom de Fata, del llatí for, fatus (“dir”), d’on deriva el substantiu fat, sinònim de destí. Segons aquesta concepció, naixem amb la data de caducitat que ens marca, ens “diu”, el fat. No és casual que ens posem fatalistes en pensar en el nostre fat. A l’antiguitat es creia que hi havia objectes que podien ser la causa que el destí es complís, és a dir, objectes fatals. En el seu origen, doncs, fatal no tenia la connotació negativa que després adquirí el terme. Davant la inexorabilitat del fat, hi hagué persones que l’esperaren amb els braços creuats; per tant, “s’enfadaven”, és a dir, s’entregaven al fat (in fatum) –res a veure amb l’enuig que ara implica aquest verb.

http://blogs.sapiens.cat/batecsclassics/2013/11/

La_Balanguera_i_Lo_pi-de_Formentor_comentats_per_alumnes

Poesia catalana d'ahir i avui

http://www.poesiacatalana.cat/

Català de 1r de BATXILLERAT de l'Ins. Montgrí

Pàgines

Ha mort Pete Seeger

Poesia del segle d'or (XV): Turmeda, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella

Ausiàs March: vídeos i àudios

Ausiàs March: poesies

Poesies del s.XX que recorden A. March

Joan Alcover: "Desolació", cantada per M. M. Bonet., i "La Balanguera"

Cercar en aquest blog

Repassa

Fes-te el teu curs de llengua