Raimon (1973)
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
i jo ben sol em quede a Maragall,
aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia
se'm torna el lloc d'un gris inútil ball.
Ausiàs March em ve a la memòria,
el seu vell cant, de cop, se m'aclareix,
a casa, sol, immers en la cabòria
del meu desig de tu que és gran i creix:
"Plagués a déu que mon pensar fos mort
E que passàs ma vida en dorment".
Entenc molt bé, desgraciada sort,
l'última arrel d'aquest trist pensament,
el seu perquè atàvic, jove, fort
jo sent en mi, corprès, profundament.
Al llit tan gran d'italiana mida
passe les nits sentint la teua absència,
no dorm qui vol ni és d'oblit la vida,
amor, amor, és dura la sentència.
Quan tu te'n vas al teu país d'Itàlia
el dolor ve a fer-me companyia,
i no se'n va, que creix en sa llargària,
despert de nit somou, somort, de dia.
Em passa això i tantes altres coses
sentint-me sol que és sentir-te lluny;
ho veig molt clar quan fa ja cent vint hores
que compte el temps que lentament s'esmuny.
Vindrà el teu cos que suaument em poses
en el meu cos quan ens sentim ben junts,
i floriran millor que mai les roses:
a poc a poc ens clourem com un puny.
Com un punyRaimon
Mètrica-de-"Com-un-puny"-de-Raimon
Falconeria
de Narcís Comadira
Ara
sóc un falcó i sobre la mà m'aferro del meu senyor.
Respiro
l'aire net del matí i l'olor del vellut i les martes,
la suor dels cavalls, el fenc penjat, els vapors que pugen de la terra.
la suor dels cavalls, el fenc penjat, els vapors que pugen de la terra.
Herbes
i flors menudes, tapís gemat que veuré des de dalt, quan en
cercles, magnificent,
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,el rierol, la llebre esmunyedissa.
observi els meus dominis, la prada, els arbrissons,el rierol, la llebre esmunyedissa.
I
els cavalls, els gossos i el senyor, amb els seus cavallers i el
falconer major,
patges i servidors, tots iguals de petits, repartits sobre el prat...
patges i servidors, tots iguals de petits, repartits sobre el prat...
Ara
el senyor m'ha dit: vull una llebre grossa, flairosa de llentiscle
(el meu senyor és poeta), mentre m'acaronava el plomatge amb el dit.
Jo
em sento emperador, enfilat a la mà del senyor, amb la meva caputxa
de cuir plena de cintes.
Hi
ha moviment, xivarri, renills i piafar,i els mossos de canilla que
deslliguen i aquissen els gossos.
Ja
s'acosta el moment, el senyor m'amanyaga, vol una llebre grossa,
flairosa de llentiscle (jo també sóc poeta).
El
cor em bat amb força.
I
ara, en aquests moments, jo sóc l'amo i senyor del món i de la
gent.
Tots
a dins del meu cercle, pendents de mi, esperant com em perdo i
retorno,
com el vol es va cenyint, calcula, veu la llebre temorenca.
com el vol es va cenyint, calcula, veu la llebre temorenca.
Els
ulls són com sagetes, les urpes s'aguditzen i un vertigen dolcíssim
m'aclapara.
Cel
i terra són u, arbres i núvols, l'herba i la pell esquerpa de la
llebre.
No
veig res, una força se m'endú cap avall, cap al pou del no-res, i
baixo com un llamp.
¿Per
quina voluntat em regeixo?
¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils mouen les meves ales, quin foc pot escalfar tant la sang del meu cos?
Ara, a les urpes, ja tinc la llebre morta, olorosa de terra i de llentiscle.
¿Quina és la força obscura que se m'endú, quins fils mouen les meves ales, quin foc pot escalfar tant la sang del meu cos?
Ara, a les urpes, ja tinc la llebre morta, olorosa de terra i de llentiscle.
Tot
s'ha acabat, ja s'ha ensorrat l'imperi.
El
falconer major em deixarà esquinçar un tros de fetge càlid...
Riurà
el senyor amb els seus amics; després,
i amb el meu caputxot tot ple de cintes, em sentiré ridícul.
i amb el meu caputxot tot ple de cintes, em sentiré ridícul.
Allò
que fa oblidar-se, dura sempre tan poc!
Falconeria de Narcís Comadira (DOC)
Falconeria de Narcís Comadira (PDF)
