La llarga marxa de l’Homo puntuatus
Benaurat el lector de la nostra època: tot està fet per facilitar-li la tasca i desconeix la seva felicitat! Signes de puntuació, accents, blancs entre mots, majúscules, caràcters en cursiva i en negreta, sagnats, paràgrafs i capítols: hi ha tants suports a la llegibilitat de l’escrit!
En els temps heroics, res de tot això: el text es presentava
en bloc, d’una sola peça, sense cap preparació, sense espai entre els mots.
Calia enfrontar-se a la matèria textual en brut. Tots els ajuts a la lectura
que ens semblaven naturals són el resultat d’una lenta elaboració tentinejant,
i no es van imposar fins al final d’un llarg procés que només es va
estabilitzar el segle XVIII.
L’Homo Sapiens escriu i llegeix des de fa tan sols 6.000
anys. L’escriptura alfabètica aparegué fa aproximadament 3.400 ans i els
primers assajos de la puntuació daten d’uns 2.400 anys. L’homo alfabèticus,
doncs, ha escrit i llegit durant un bon mil·lenni, i fins i tot molt més,
textos presentats d’una manera que avui en dia semblaria totalment prohibitiva.
Internet, a través d’una regressió espectacular, ens n’ofereix una idea
aproximada amb les seves adustes adreces sense blancs entre els mots, sense
accents ni majúscules.
Un text no era, per tant, immediatament desxifrable. Per copsar-ne el sentit, el lector prèviament devia efectuar una mena de preparació de còpia, en el transcurs de la qual ell situava les seves pròpies traces sobre el propi suport (papir, pergamí, després paper). Molts manuscrits antics conserven la traça d’aquesta “puntuació” afegida. La idea que calia que l’escrit esdevingués menys hermètic va caminar molt lentament i va haver de lluitar contra la resistència de les elits geloses del seu saber.
Un text no era, per tant, immediatament desxifrable. Per copsar-ne el sentit, el lector prèviament devia efectuar una mena de preparació de còpia, en el transcurs de la qual ell situava les seves pròpies traces sobre el propi suport (papir, pergamí, després paper). Molts manuscrits antics conserven la traça d’aquesta “puntuació” afegida. La idea que calia que l’escrit esdevingués menys hermètic va caminar molt lentament i va haver de lluitar contra la resistència de les elits geloses del seu saber.
Olivier Houdart, Sylvie Pioul (2006) L’art de la ponctuation, Paris, Éditions du Seuil.
Breu història de la puntuació
Breu història de la puntuació
